Ciències

El cames llargues (Himantopus himantopus) és un ocell limícola que estiueja als Muntanyans i a d’altres zones humides de la costa i de l’interior. Sembla una cigonya en miniatura: amb les potes llargues i rosades, el cos blanc i el llarg bec negre. Les femelles d’aquesta espècie tenen l’esquena marró fosc sent difícils de distingir dels mascles que la tenen negra, com les ales.

Durant el vol, porten les potes estirades enrera i el coll estirat endavant. Quan s’aturen, ho fan en llocs fangosos amb poca aigua. Amb el bec busquen cucs i mol·luscs entre el fang per alimentar-se, tot i que també mengen insectes.

Als Muntanyans es pot trobar del març a l’agost i és una de les icones dels aiguamolls. La imatge correspon a la sortida del 17 de maig de 2009.

Ordre: Charadriiforme 

Família: Recurvirostridae

Gènere: Himantopus

Espècie: H. himantopus

Tags: biodiversitat

Malva sylvestris és una planta herbàcia de la família de les malvàcies, molt abundant a tota Europa, i la podem trobar als marges dels camins, terrenys sense cultivar, escombreres i als jardins quan estan sense cuidar.

Classificació científica :

Regne:      Plantae

Divisió:     Magnoliophita

Classe:      Magnoliopsida

Ordre:       Malvales

Família:     Malvaceae

Gènere:     Malva

Espècie:    M.sylvestris

Descripció:

És una planta perenne  que pot arribar fins els 2 m. d’alçada. Generalment és una planta erecta amb ramificacions. La tija pot tenir petits pels. Les fulles són palmades, alternes i peciolades.

Floreix a mitjans de l’estiu amb flors hemafradites de cinc pètals de color rosa amb venes més fosques. Les flors es tanquen al capvespre i quan fa mal temps per protegir el pol·len.

El fruit és una càpsula formada per diversos mericarpis (parts que es separen al madurar i que contenen una única llavor ). Aquest fruit també se l’anomena panet, perquè té forma rodona i sembla un panet de viena petit.

Altres noms comuns

Català : malva major o malva de cementiri

Castellà : malva común

Medicina popular:

Expectorant i sudorífic : infusió de flor de malva i de borratja, a parts iguals

Laxant :  infusió de flors, endolcida amb mel.

Emol·lient : el decuit de malva s’utilitza per al tractament de grans, furóncols…

Les fulles de malva fregades calmen la irritació produïda per les ortigues.

Tags: biodiversitat

El passat 2 de maig de 2009, vaig tenir la sort d’estar navegant en aigües compreses entre Tarragona i Vilanova, i precisament a l’alçada de Torredembarra vàrem poder observar uns quants rorquals comuns, de nom científic Balaenoptera physalus. Els rorquals comuns són les balenes més fàcils d’observar a la Mediterrània, però tot i així no són tan comunes com per a que la seva presència aprop de la costa no esdevingui un dia a recordar.

El dia abans ja n’haviem observat alguna a l’alçada del Cap de Salou i Tarragona, però on realment en vàrem veure més va ser entre Torredembarra i Comarruga, on en vam veure unes deu o dotze, en petits grupets. La majoria de rorquals que vam veure estaven sobre fons de 30-80 m, és a dir, a poca profunditat.

La millor època per a veure rorquals a les costes catalanes és a la primavera, quan van migrant poc a poc cap al Mar Ligur, entre Gènova i Còrsega, on hi passen l’estiu. S’alimenten sobretot de petites gambetes, anomenades eufausiacis o “krill”, que viuen entre dues aigües i es troben en zones de la mar altament productives.

Pere Abelló

Tags: biodiversitat, viatges

El passat divendres 28 d’agost, en una immersió a la Barra de Tres, ens va sorprendre una rajada descansant al costat de la praderia de posidònia.

La milana (Myliobatis aquila) és una mena de rajada de forma romboidal i cua molt llarga i prima. És pròpia del Mediterrani i de l’Atlàntic i, encara que el seu hàbitat sigui a uns 100 metres de fondària, no és rara a les nostres costes i cada any se’n veu alguna.

S’anomena milana perquè té el cos pla, i les seves aletes amples i punxagudes recorden una àguila. Neda batent magestuosament les “ales”. La seva cua, llarga i prima, és com un fuet i pot ser més llarga que el cos de l’animal. A la base de la cua té un agulló asserrat amb glàndules verinoses capaç de provocar picades molt doloroses.

S’alimenta de crancs i mol·luscs. És un animal ovovivípar, això vol dir que la mare incuba els ous dins el seu cos i els petits neixen ja formats.

Correspon al grup de peixos Condrictis, els que tenen l’esquelet cartilaginós, que inclou rajades i taurons.

Tags: biodiversitat

Han passat uns dies, però aquí hi ha unes fotografies de l’activitat d’observació de peixos. En properes entrades anirem posant les fitxes dels peixos observats.

En primer lloc tenim els integrants del grup, amb la moral intacta, abans de començar.

Al llarg del matí vam poder veure 27 espècies de peixos diferents. Algunes d’elles s’assemblen molt, com les diferents espècies de dormilega o les diferents espècies de tord. D’altres, com el fadrí o la donzella, no presenten cap dubte ni confusió. La majoria d’individus observats eren de talla petita, com el mero i les oblades, però també vam trobar sards, salpes i mabres de més de 20 cm.

Aquestes són algunes imatges que vam poder immortalitzar:

El Pere observant una petita mola de joells:

Un tord fugint de la foto:

Una variada que no té por de sortir a la fotografia:

Una mola amb salpes (a primer terme, més grans) i oblades (més petites, amb la característica marca negra envoltada de blanc de la cua)

Tags: activitats del centre

Aquest cap de setmana passat hem fet l’observació de peixos a les Roquetes i l’Antina.

Divendres 7 d’agost, davant d’una dotzena d’assistents, l’Iris Gual ens va posar al corrent de les característiques del paisatge que aniríem a veure i la diversitat d’ambients que podem trobar en un espai relativament petit com és la zona de bany davant de Baix a Mar.

Després el Pere Abelló ens va donar les claus per distingir uns peixos dels altres, tot repassant les espècies recollides a la guia submergible i il·lustrant a bastament amb fotografies les seves explicacions.

Dissabte 8 d’agost, una quinzena de persones equipades amb ulleres i tub vam nedar durant més d’una hora per les Roquetes i l’Antina i vam poder identificar més de vint espècies de peixos. Malgrat que la previsió meteorològica era adversa, el temps va aguantar i l’activitat es va realitzar segons el guió previst.

En properes entrades del blog anirem exposant les característiques de les espècies observades.

Tags: activitats del centre

Un any més, el Centre d’Estudis Sinibald de Mas organitza una sortida a veure peixos. Es tracta de fer una immersió a les Roquetes amb ulleres i tub i descobrir les diferents espècies de peixos que viuen a prop de la platja.

Divendres 7 d’agost a les 8 del vespre farem una sessió teòrica a la sala de reunions del Casal Municipal (c/ Capella, 6), en la qual el Pere Abelló i l’Iris Gual ens explicaran alguns aspectes a tenir en compte per tal de treure profit a la immersió i distingir les diferents espècies de peixos.

Dissabte 8 d’agost a les 10 del matí ens trobarem davant de cal Bofill per fer la immersió. Després farem recompte de les espècies observades.

Per fer aquesta activitat NO cal inscripció, però cal portar ulleres i tub,  també recomanem portar aletes i el llibret submergible per identificar els peixos.

A veure si us animeu i ens hi veiem!

Tags: activitats del centre

Els falciots (Apus apus) són uns ocells migratoris que viuen a casa nostra a l’època de calor. Arriben de l’Àfrica al principi de la primavera i marxen a finals de juliol. Durant aquests mesos crien.

Tenen una anatomia molt ben adaptada al vol: el cos és aerodinàmic, les ales llargues en forma de falç i poc articulades, i les potes curtes però amb unes bones urpes per arrapar-se bé quan s’aturen. Tenen el bec petit però la boca grossa, on hi desen els insectes que cacen pels seus polls. El falciot pot fer tota la seva vida a l’aire: caçar insectes, dormir, banyar-se, i fins i tot copular.

Aquesta anatomia tan ben adaptada a l’aire és un inconvenient per a la vida a terra. Així, els falciots no poden alçar el vol de terra estant perquè no poden batre les llargues ales, sinó que es deixen caure d’una certa alçada i llavors estiren les ales i comencen el vol.

És fàcil veure’ls al vespre a la plaça del castell o a Baix a mar volant en grup fent voltes i xisclant. Però només fins el 25 de juliol, perquè la veu popular diu que els falciots marxen per Sant Jaume.

Quan afluixa l’estiu boreal migren al sud de l’Àfrica tot buscant l’estiu austral. Cada any, però, tornen a criar a la mateixa localitat, i fins i tot al mateix niu.

Tags: biodiversitat

A les Canàries és molt important un fenomen anomenat pluja horitzontal, que aporta aigua de manera abundant a la vegetació i al sòl, i permet l’establiment de la laurisilva (un ecosistema selvàtic molt frondós) malgrat les escasses precipitacions “verticals” del clima canari.

Els vents alisis, que arriben a les illes des del nord després d’un recorregut llarg sobre l’oceà, porten molta humitat i viatgen de la costa cap a terra endins. De seguida es troben amb els forts relleus de les muntanyes que assoleixen altituds grans: Tenerife 3.718m, La Palma 2.426m, Gran Canaria 1.950m, El Hierro 1.501m, La Gomera 1.487m, Fuerteventura 807m i Lanzarote 670m.

En ascendir pels vessants de les muntanyes, l’aire es refreda i perd la capacitat de retenir humitat, de manera que l’aigua es condensa i a partir dels 1.000m d’altitud, aproximadament, es formen uns núvols gairebé permanents. L’ascens de l’aire continua i l’aigua es queda regalimant per les fulles dels arbres, pels troncs i les pedres, i així arriba al sòl, se l’embeu la terra i omple els aqüífers de l’illa.

Quan l’aire baixa pel vessant sud de l’illa és molt més sec i la vegetació no pot disposar de tanta aigua. Així, en una mateixa illa, ens trobem amb uns paisatges molt diferents entre el nord i el sud.

Quan veus aquest fenomen de lluny tens la impressió d’un mar de núvols, tant si te’l mires de costat com des de dalt. Però quan estàs immersa en el núvol no has de buscar aixopluc sota els arbres, que és on plou més, sinó a les clarianes del bosc perquè allí l’aigua no regalima. De totes maneres et mulles.

Tags: viatges

El Rafel Hernández ens fa arribar aquesta fotografia d’un peix ben curiós que va pescar el seu fill fa poc: un xoriguer.

El xoriguer, o verat volador, o xoric, o juliola voladora, (Dactylopterus volitans) és un peix de mida mitjana (entre 15 i 50 cm de llarg) i color marró que viu a les nostres costes. El cap i el cos semblen tenir secció quadrada, i el cap és gran en proporció a la cua. Destaquen les dues aletes pectorals molt amples, que semblen ales, de color blau amb taques de color més clar i més fosc.

És un animal bentònic que viu sobre fons tous de fang o sorra entre els 10 i els 40 metres de fondària. S’alimenta de crustacis, mol·luscs i petits peixos.

La seva presència al fons del mar no et deixa indiferent.

Encara que pel seu nom ho pugui semblar, no és un peix blau ni té res a veure amb els verats (Scomber scombrus). En castellà rep el suggerent nom de pez golondrina.

Amb el nom vulgar de verat volador, a la Torre, es coneix una altra espècie (Cypselurus heterurus), que serà motiu d’una altra fitxa.

Tags: biodiversitat