Ciències

Els eriçons de mar són animals equinoderms de forma globular amb simetria radiada pentàmera que es posa en evidència en els seus òrgans interns. L’espècie més comuna a casa nostra a poca fondària és l’eriçó de mar comú (Paracentrotus lividus) que pot tenir una closca de fins a 7 cm de diàmetre i unes pues de 3 cm de llarg, però n’hi ha d’altres com l’eriçó violeta (Sphaerechinus granularis) de mida més gran (fins a 13 cm de diàmetre de la closca) i que es troba a una mica més de fondària. En altres llocs de la costa catalana també es pot veure l’eriçó negre (Arbacia lixula) de mida semblant a l’eriçó de mar comú, forma més xata, color negre i que viu en roques batudes per les onades.

Foto: L’eriçó violeta és una altra espècie de talla més gran

Els eriçons de mar comuns (Paracentrotus lividus) són una espècie fàcilment observable en el fons marí, i com que les seves necessitats ecològiques són força concretes serveixen com a bioindicadors, igual que les posidònies i altres espècies. Són consumidors que s’alimenten d’algues i fulles de posidònia i els petits organismes que hi viuen damunt. Només les salpes (Sarpa salpa) i els eriçons de mar comuns són capaços de menjar les fulles de posidònia, que tenen cel·lulosa i resulten indigeribles per a la resta d’herbívors marins. Les seves necessitats ecològiques passen per ambients amb poca contaminació en matèria orgànica. És un animal bentònic que es desplaça lentament sobre el fons amb el moviment de les pues i els peus ambulacrals, però la fecundació i el desenvolupament larvari es produeixen en la massa d’aigua, formant part del plàncton.

Els eriçons creixen al damunt de les roques i entre les escletxes que ells mateixos amplien gratant amb les pues. Per tal de camuflar-se amb el fons, sovint es cobreixen amb algues, fulles de posidònia, pedretes o petxines. També viuen al recer de les praderies de posidònia, on troben un bon refugi i abundant aliment entre les fulles i els rizomes. Durant el dia resten quiets als seus amagatalls i a la nit surten a pasturar les roques cobertes d’algues o les fulles de posidònia. Els juvenils són més vulnerables a possibles depredadors, però els adults es defensen bé amb les pues i només han de témer els pops i els humans.

L’eriçó de mar és una espècie comestible molt apreciada en alguns llocs. La part comestible són les gònades, disposades en 5 radis dins la closca. Principalment es prefereixen les gònades de les femelles, de color taronja, encara que les dels mascles, de color blanc, també es mengen. Tot i així és una espècie protegida que té regulada la seva extracció, especialment prohibida d’abril a setembre que és quan es reprodueix.

Tags: biodiversitat