Ciències

Dissabte 30 de juliol de 2011.

molls de roca

Aquest matí a les 9:00 hem quedat davant de Cal Bofill per a fer la sessió pràctica del Taller d’Observació de Peixos a la platja de Torredembarra, que, amb aquesta sisena edició, s’està convertint ja en un clàssic de l’estiu. Després de la bona acollida d’ahir a les xerrades de la Iris Gual i el Pere Abelló sobre les característiques de la nostra platja i sobre els trucs per identificar-ne les espècies de peixos més comunes, avui ens hem aplegat un grupet d’asidus i de novells per a intentar observar i identificar el major nombre de peixos possible.
La mar estava encalmada, no bufava gens de vent, però hi havia una mica de mar de fons que enterbolia una mica la visió; a més a més estava ennuvolat i es veia alguna tempesta cap a l’interior. Això ha fet que la visibilitat no fos òptima i la manca de llum solar directa no ha permès apreciar els colors dels peixos amb claredat. Tot i això, facilitat també per una bona temperatura de l’aigua que ens ha permès ser a l’aigua durant més de tres quarts d’hora abans que la majoria agaféssim fred, hem pogut gaudir d’una bona diada. De tota manera, el moviment que causava la mar de fons no ens ha aconsellat de passar una estona per l’Antina.

Durant la sessió hem pogut observar amb facilitat un total de vint espècies diferents de peixos: setze durant la sessió pròpiament dita i quatre més anant a una posterior recerca específica d’algunes espècies que, sabent que segurament hi serien, no haviem pogut veure amb tot el grup (roncador, mero, burret i llissa).

A més a més de peixos hem vist també un cranc ermità de sorra (Diogenes pugilator) amb la seva característica pinça gran a l’esquerra, una estrella de mar de sis braços (Coscinasterias tenuispina), bastants eriçons (Paracentrotus lividus), algun carall de jan (Holothuria tubulosa), alguna esponja roja (Crambe crambe), una anemona o fideus (Anemonia viridis) de bona mida, i un borm blau (Rhizostoma pulmo). D’entre els vegetals que hem vist cal esmentar alguna petita mata de posidònia (Posidonia oceanica) ben arrelada a les Roquetes (fa unes dècades, de posidònia n’hi havia un munt per l’antina i les roquetes, després va desaparèixer durant un parell de dècades i des de fa uns pocs anys sembla que vulgui, lentament, tornar a instal•lar-s’hi). Les algues més vistoses que coronaven les roques eren les orelles de gat (Padina pavonia), les perruques (Codium vermilara) i les Acetabularia acetabulum.

La llista dels peixos observats :

En resum, malgrat una visibilitat no òptima, vam poder arribar a identificar una vintena d’espècies diferents de peixos i vam poder gaudir d’un bon i distret matí.

Tags: activitats del centre

La borratja (Borago officinalis) és una herba oportunista de la vora dels camins que també es conreua per a ús humà.

Classificació científica:

Regne:       Plantae

Divisió:      Magnoliophyta

Classe:      Magnoliopsida

Ordre:        Lamiales

Família:      Boraginaceae

Subfamília: Boraginoideae

Gènere:      Borago

Espècie:     B. officinalis

Descripció:

És una herba d’uns 40 a 60 cm d’alçada. Les fulles són aspres al tacte. Les de la base de la planta són més grosses i les que es troben al llarg de la tija són més petites. Les tiges són verdes i vermelloses a la part apical, on es dobleguen una mica i sostenen les flors.

Fa unes flors pentàmeres, blaves, amb un dels pocs pigments naturals blaus que no és tòxic. Contenen nèctar i les abelles les freqüenten. Floreix a la primavera.

Tota la planta està coberta de pèls blancs: les fulles, les tiges i els sèpals.

Altres noms comuns:

català: borratja, borraina, pa i peixet.

castellà: borraja, borracha

Aplicacions:

És comestible. Les fulles basals i les tiges més gruixudes es mengen bullides amb patates, com si fóssin bledes o espinacs.

També es mengen com a postres. Les fulles grans arrebossades amb ou i farina, es fregeixen i es reguen amb mel.

Les flors crues es mengen en amanida.

L’aigua de bullir borratges és sudorípara i diurètica.

De les llavors se n’extreu oli essencial que s’utilitza en farmàcia.

Tags: biodiversitat

L’arítjol (Smilax aspera) és una liana de la família de les Smilacàcias que es troba molt estesa per tot el nostre territori.  

Classificació científica :

Regne:      Plantae

Divisió:     Magnoliophita

Classe:      Liliopsida

Ordre:       Liliales

Família:     Smilacaceae

Gènere:     Smilax

Espècie:    S.aspera

Descripció:

És una planta perenne, verda tot l’any amb tiges primes i que s’enfila fins la capçada dels arbres mitjançant uns circells. Fulles peciolades, alternes, aspres, amb molts nervis, amb forma de cor i petites espines a la vora de les fulles. Les seves flors són de color groc cremós en raïms axil·lars, és una planta dioica, que té individus amb flors femenines i altres amb flors masculines. Els fruits són baies globoses d’un color vermell intens i de la mida d’un pèsol. Arrels formant rizomes molt ramificats i que poden tenir alguns metres de llargària.    

Altres noms comuns

Català : heura espinosa

Castellà : zarzaparrilla, zarza morisca

Euskera : latx, arkasats

Amb les seves arrels es fabrica una beguda refrescant anomenada “zarzaparrilla”.

Medicina popular:

Diurètica : infusió de rizoma amb fulles de noguer. 

Depurativa : infusió de rizoma, endolcida amb mel.

Nota:        Encara que la seva toxicitat és baixa, avui en dia l’arítjol és poc utilitzat.

Tags: biodiversitat

Narcissus assoanus és una espècie botànica de la família de les Amaril·lidàcies, freqüent en prats i matolls oberts, sòls pedregosos, amb ambients secs i assolellats .

Aquesta fotografia és a la Serra Llarga de Roda de Barà.

Classificació científica :

Regne:      Plantae

Divisió:     Tracheobionta

Classe:      Magnoliophyta

Ordre:       Liliidae

Família:     Amaryllidaceae

Gènere:     Narcissus

Espècie:    N.assoanus

Descripció:

És una planta perenne. De 10 a 25 cm d’alçada. Fulles filiformes com les gramínies, de 1-2 mm d’amplada. Flors de 15-20 mm, d’un color groc intens, sis pètals en forma d’estrella i amb una curta corona ciatiforme (en forma de copa) que neix al centre de la flor. Agradablement perfumada.

Floreix entre març i abril.

Altres noms comuns

Castellà : cazoletas, farolillos

Euskera : txutxupraka

Medicina popular:

És una planta tòxica i per tant és millor no fer-la servir en medicina casolana.

Tags: biodiversitat

La diversitat biològica, o biodiversitat, és la varietat d’éssers vius que hi ha en un lloc. La biodiversitat apareix com a resultat de l’evolució de les formes de vida dels últims 3.500 milions d’anys, que és l’edat aproximada de l’aparició de les primeres cèl·lules sobre la Terra.

La biodiversitat es pot considerar a tres nivells: genètica, específica i d’ecosistemes.

La biodiversitat genètica o intraespecífica és la diversitat d’al·lels en una mateixa espècie. La variabilitat dels individus d’una mateixa espècie és el resultat, entre d’altres factors, del procés de reproducció sexual. És molt improbable que dos germans siguin idèntics malgrat tenir el mateix pare i la mateixa mare; aquestes petites diferències entre els individus (biodiversitat individual) acaben marcan la diferència a l’hora de sobreviure en una situació marcada per la pressió de selecció. D’aquesta manera apareixen diferències entre poblacions de la mateixa espècie (biodiversitat poblacional) que es veuen afavorides per la selecció en uns ambients o en uns altres. Com que les espècies estan relacionades, també tindran més probabilitat de supervivència les espècies que en depenen, per exemple les que se n’alimenten.

La biodiversitat específica fa referència a la diversitat d’espècies que hi ha en un ecosistema. Aquesta és la biodiversitat per antonomàsia. Quantes més espècies d’organismes formin un ecosistema, més relacions es poden establir entre elles i menor és l’impacte que la desaparició d’una espècie hi pot produir. La biodiversitat específica dóna estabilitat a l’ecosistema.

La biodiversitat d’ecosistemes és la varietat d’ecosistemes que hi ha a la biosfera. Com més gran sigui, és més probable que la vida perduri en el planeta.

Així mateix, la biodiversitat no és uniforme, sinó que varia molt segons la regió. En general la biodiversitat és molt gran a les zones tropicals, on podem trobar moltes espècies diferents formades per poblacions de pocs individus; i disminueix cap els pols, on hi ha menys espècies constituïdes per poblacions molt nombroses.

Al llarg de la història de la vida hi ha hagut èpoques amb molta biodiversitat, seguides d’èpoques amb menys diversitat. Es considera que el 99% de les espècies que han existit a la Terra s’han extingit. En el registre fòssil es poden trobar èpoques de crisis biològiques en les quals es produeix l’extinció massiva d’espècies seguides d’èpoques d’un ràpid augment de la biodiversitat.

A nivell de l’espècie humana alguns estudiosos proposen un quart nivell de biodiversitat que és la biodiversitat cultural. En aquest cas es tracta de la diversitat de sabers, que agrupen cultures, creences, llengües, actituds psicològiques, coneixements científics, maneres d’entendre la vida… En situacions molt adverses, com més gran sigui la diversitat cultural, serà més probable que hi hagi un grup humà capaç de sobreviure.

Tags: biodiversitat

 Aquest any 2010 ha estat declarat any internacional de la biodiversitat i s’ha engegat una campanya per tal que se’n parli.

La biodiversitat és el concepte que indica la gran varietat de formes, nivells i combinacions d’éssers vius en un ecosistema. La biodiversitat és riquesa per a la naturalesa, ja que cada forma de vida té les seves característiques, les seves oportunitats i les seves relacions amb les altres i això permet que s’estableixi l’equilibri entre tots els organismes i el medi físic. Com més gran sigui la biodiversitat en un ecosistema, més complexes seran les relacions que s’estableixin i serà més difícil que es trenqui l’equilibri ecològic. Per això els ecosistemes madurs tenen més biodiversitat que els ecosistemes joves.

Tags: biodiversitat

El 2 de febrer es commemora el dia mundial de les zones humides. Nombroses entitats tenen previstes activitats tant per aquest dia com pel cap de setmana. En trobareu alguns exemples al Delta de l’Ebre, a Banyoles, a Sóller i a Sils.

Als Muntanyans no hi ha prevista cap activitat, però el diumenge 7 de febrer el GEPEC organitza una excursió a la platja a buscar petxines.

Tags: efemèrides

El diumenge 10 de gener de 2010 hem fet una excursió a peu de Coma-ruga a Torredembarra pel litoral. Tan a prop de casa i només en dotze quilòmetres hi ha diversos atractius naturals que val la pena destacar. Aquí ens fixarem en el riuet de Coma-ruga.

A la platja de Coma-ruga desemboca un rierol d’aigües calentes, que neix en una surgència  de roques calcàries del massís de Bonastre i descendeix a força profunditat per les falles que delimiten la fossa tectònica del Penedès, fins arribar a Coma-ruga, on brolla espontàniament a la superfície.

Antigament aquest aflorament formava diversos estanys d’aigües termals tèbies, i per això aquest lloc s’anomenava Calders. Actualment l’aigua que brolla està canalitzada fins una font ornamental exterior, d’on passa a un estany i d’allí a la platja. A la desembocadura d’aquest riuet hi trobem escales i accessos per poder prendre els banys. La temperatura de l’aigua és de 18 a 20ºC durant tot l’any.

Tags: activitats del centre

Tots els anys pels volts del 15 de novembre, celebració de Sant Albert el Gran, se celebra la setmana de la ciència.

Escultura davant de la Universitat de Colònia, d’on Albert el Gran va ser Rector.

Amb motiu de la celebració patronal moltes institucions científiques obren les seves portes i realitzen nombroses conferències, exposicions i actes de divulgació científica. La Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació coordina moltes activitats que es duen a terme tant als centres docents de Catalunya com a les seus de les mateixes institucions científiques.

Com que aquest any 2009 es commemora l’any de l’astronomia, l’any Darwin i el 150 aniversari del Pla Cerdà, aquests són alguns temes de les exposicions i conferències que s’han programat per aquests dies. En aquest enllaç podeu consultar tota la programació de la setmana de la ciència 2009.

Tags: efemèrides

Els eriçons de mar són animals equinoderms de forma globular amb simetria radiada pentàmera que es posa en evidència en els seus òrgans interns. L’espècie més comuna a casa nostra a poca fondària és l’eriçó de mar comú (Paracentrotus lividus) que pot tenir una closca de fins a 7 cm de diàmetre i unes pues de 3 cm de llarg, però n’hi ha d’altres com l’eriçó violeta (Sphaerechinus granularis) de mida més gran (fins a 13 cm de diàmetre de la closca) i que es troba a una mica més de fondària. En altres llocs de la costa catalana també es pot veure l’eriçó negre (Arbacia lixula) de mida semblant a l’eriçó de mar comú, forma més xata, color negre i que viu en roques batudes per les onades.

Foto: L’eriçó violeta és una altra espècie de talla més gran

Els eriçons de mar comuns (Paracentrotus lividus) són una espècie fàcilment observable en el fons marí, i com que les seves necessitats ecològiques són força concretes serveixen com a bioindicadors, igual que les posidònies i altres espècies. Són consumidors que s’alimenten d’algues i fulles de posidònia i els petits organismes que hi viuen damunt. Només les salpes (Sarpa salpa) i els eriçons de mar comuns són capaços de menjar les fulles de posidònia, que tenen cel·lulosa i resulten indigeribles per a la resta d’herbívors marins. Les seves necessitats ecològiques passen per ambients amb poca contaminació en matèria orgànica. És un animal bentònic que es desplaça lentament sobre el fons amb el moviment de les pues i els peus ambulacrals, però la fecundació i el desenvolupament larvari es produeixen en la massa d’aigua, formant part del plàncton.

Els eriçons creixen al damunt de les roques i entre les escletxes que ells mateixos amplien gratant amb les pues. Per tal de camuflar-se amb el fons, sovint es cobreixen amb algues, fulles de posidònia, pedretes o petxines. També viuen al recer de les praderies de posidònia, on troben un bon refugi i abundant aliment entre les fulles i els rizomes. Durant el dia resten quiets als seus amagatalls i a la nit surten a pasturar les roques cobertes d’algues o les fulles de posidònia. Els juvenils són més vulnerables a possibles depredadors, però els adults es defensen bé amb les pues i només han de témer els pops i els humans.

L’eriçó de mar és una espècie comestible molt apreciada en alguns llocs. La part comestible són les gònades, disposades en 5 radis dins la closca. Principalment es prefereixen les gònades de les femelles, de color taronja, encara que les dels mascles, de color blanc, també es mengen. Tot i així és una espècie protegida que té regulada la seva extracció, especialment prohibida d’abril a setembre que és quan es reprodueix.

Tags: biodiversitat