Ciències

La diversitat biològica, o biodiversitat, és la varietat d’éssers vius que hi ha en un lloc. La biodiversitat apareix com a resultat de l’evolució de les formes de vida dels últims 3.500 milions d’anys, que és l’edat aproximada de l’aparició de les primeres cèl·lules sobre la Terra.

La biodiversitat es pot considerar a tres nivells: genètica, específica i d’ecosistemes.

La biodiversitat genètica o intraespecífica és la diversitat d’al·lels en una mateixa espècie. La variabilitat dels individus d’una mateixa espècie és el resultat, entre d’altres factors, del procés de reproducció sexual. És molt improbable que dos germans siguin idèntics malgrat tenir el mateix pare i la mateixa mare; aquestes petites diferències entre els individus (biodiversitat individual) acaben marcan la diferència a l’hora de sobreviure en una situació marcada per la pressió de selecció. D’aquesta manera apareixen diferències entre poblacions de la mateixa espècie (biodiversitat poblacional) que es veuen afavorides per la selecció en uns ambients o en uns altres. Com que les espècies estan relacionades, també tindran més probabilitat de supervivència les espècies que en depenen, per exemple les que se n’alimenten.

La biodiversitat específica fa referència a la diversitat d’espècies que hi ha en un ecosistema. Aquesta és la biodiversitat per antonomàsia. Quantes més espècies d’organismes formin un ecosistema, més relacions es poden establir entre elles i menor és l’impacte que la desaparició d’una espècie hi pot produir. La biodiversitat específica dóna estabilitat a l’ecosistema.

La biodiversitat d’ecosistemes és la varietat d’ecosistemes que hi ha a la biosfera. Com més gran sigui, és més probable que la vida perduri en el planeta.

Així mateix, la biodiversitat no és uniforme, sinó que varia molt segons la regió. En general la biodiversitat és molt gran a les zones tropicals, on podem trobar moltes espècies diferents formades per poblacions de pocs individus; i disminueix cap els pols, on hi ha menys espècies constituïdes per poblacions molt nombroses.

Al llarg de la història de la vida hi ha hagut èpoques amb molta biodiversitat, seguides d’èpoques amb menys diversitat. Es considera que el 99% de les espècies que han existit a la Terra s’han extingit. En el registre fòssil es poden trobar èpoques de crisis biològiques en les quals es produeix l’extinció massiva d’espècies seguides d’èpoques d’un ràpid augment de la biodiversitat.

A nivell de l’espècie humana alguns estudiosos proposen un quart nivell de biodiversitat que és la biodiversitat cultural. En aquest cas es tracta de la diversitat de sabers, que agrupen cultures, creences, llengües, actituds psicològiques, coneixements científics, maneres d’entendre la vida… En situacions molt adverses, com més gran sigui la diversitat cultural, serà més probable que hi hagi un grup humà capaç de sobreviure.

Tags: biodiversitat

 Aquest any 2010 ha estat declarat any internacional de la biodiversitat i s’ha engegat una campanya per tal que se’n parli.

La biodiversitat és el concepte que indica la gran varietat de formes, nivells i combinacions d’éssers vius en un ecosistema. La biodiversitat és riquesa per a la naturalesa, ja que cada forma de vida té les seves característiques, les seves oportunitats i les seves relacions amb les altres i això permet que s’estableixi l’equilibri entre tots els organismes i el medi físic. Com més gran sigui la biodiversitat en un ecosistema, més complexes seran les relacions que s’estableixin i serà més difícil que es trenqui l’equilibri ecològic. Per això els ecosistemes madurs tenen més biodiversitat que els ecosistemes joves.

Tags: biodiversitat

El 2 de febrer es commemora el dia mundial de les zones humides. Nombroses entitats tenen previstes activitats tant per aquest dia com pel cap de setmana. En trobareu alguns exemples al Delta de l’Ebre, a Banyoles, a Sóller i a Sils.

Als Muntanyans no hi ha prevista cap activitat, però el diumenge 7 de febrer el GEPEC organitza una excursió a la platja a buscar petxines.

Tags: efemèrides

El diumenge 10 de gener de 2010 hem fet una excursió a peu de Coma-ruga a Torredembarra pel litoral. Tan a prop de casa i només en dotze quilòmetres hi ha diversos atractius naturals que val la pena destacar. Aquí ens fixarem en el riuet de Coma-ruga.

A la platja de Coma-ruga desemboca un rierol d’aigües calentes, que neix en una surgència  de roques calcàries del massís de Bonastre i descendeix a força profunditat per les falles que delimiten la fossa tectònica del Penedès, fins arribar a Coma-ruga, on brolla espontàniament a la superfície.

Antigament aquest aflorament formava diversos estanys d’aigües termals tèbies, i per això aquest lloc s’anomenava Calders. Actualment l’aigua que brolla està canalitzada fins una font ornamental exterior, d’on passa a un estany i d’allí a la platja. A la desembocadura d’aquest riuet hi trobem escales i accessos per poder prendre els banys. La temperatura de l’aigua és de 18 a 20ºC durant tot l’any.

Tags: activitats del centre

Tots els anys pels volts del 15 de novembre, celebració de Sant Albert el Gran, se celebra la setmana de la ciència.

Escultura davant de la Universitat de Colònia, d’on Albert el Gran va ser Rector.

Amb motiu de la celebració patronal moltes institucions científiques obren les seves portes i realitzen nombroses conferències, exposicions i actes de divulgació científica. La Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació coordina moltes activitats que es duen a terme tant als centres docents de Catalunya com a les seus de les mateixes institucions científiques.

Com que aquest any 2009 es commemora l’any de l’astronomia, l’any Darwin i el 150 aniversari del Pla Cerdà, aquests són alguns temes de les exposicions i conferències que s’han programat per aquests dies. En aquest enllaç podeu consultar tota la programació de la setmana de la ciència 2009.

Tags: efemèrides

Els eriçons de mar són animals equinoderms de forma globular amb simetria radiada pentàmera que es posa en evidència en els seus òrgans interns. L’espècie més comuna a casa nostra a poca fondària és l’eriçó de mar comú (Paracentrotus lividus) que pot tenir una closca de fins a 7 cm de diàmetre i unes pues de 3 cm de llarg, però n’hi ha d’altres com l’eriçó violeta (Sphaerechinus granularis) de mida més gran (fins a 13 cm de diàmetre de la closca) i que es troba a una mica més de fondària. En altres llocs de la costa catalana també es pot veure l’eriçó negre (Arbacia lixula) de mida semblant a l’eriçó de mar comú, forma més xata, color negre i que viu en roques batudes per les onades.

Foto: L’eriçó violeta és una altra espècie de talla més gran

Els eriçons de mar comuns (Paracentrotus lividus) són una espècie fàcilment observable en el fons marí, i com que les seves necessitats ecològiques són força concretes serveixen com a bioindicadors, igual que les posidònies i altres espècies. Són consumidors que s’alimenten d’algues i fulles de posidònia i els petits organismes que hi viuen damunt. Només les salpes (Sarpa salpa) i els eriçons de mar comuns són capaços de menjar les fulles de posidònia, que tenen cel·lulosa i resulten indigeribles per a la resta d’herbívors marins. Les seves necessitats ecològiques passen per ambients amb poca contaminació en matèria orgànica. És un animal bentònic que es desplaça lentament sobre el fons amb el moviment de les pues i els peus ambulacrals, però la fecundació i el desenvolupament larvari es produeixen en la massa d’aigua, formant part del plàncton.

Els eriçons creixen al damunt de les roques i entre les escletxes que ells mateixos amplien gratant amb les pues. Per tal de camuflar-se amb el fons, sovint es cobreixen amb algues, fulles de posidònia, pedretes o petxines. També viuen al recer de les praderies de posidònia, on troben un bon refugi i abundant aliment entre les fulles i els rizomes. Durant el dia resten quiets als seus amagatalls i a la nit surten a pasturar les roques cobertes d’algues o les fulles de posidònia. Els juvenils són més vulnerables a possibles depredadors, però els adults es defensen bé amb les pues i només han de témer els pops i els humans.

L’eriçó de mar és una espècie comestible molt apreciada en alguns llocs. La part comestible són les gònades, disposades en 5 radis dins la closca. Principalment es prefereixen les gònades de les femelles, de color taronja, encara que les dels mascles, de color blanc, també es mengen. Tot i així és una espècie protegida que té regulada la seva extracció, especialment prohibida d’abril a setembre que és quan es reprodueix.

Tags: biodiversitat

Durant l’estiu vam fer una sortida amb la barca de l’avi i vam enfilar mar endins, quan ja estàvem a més d’un quilòmetre de terra vam veure alguna cosa que surava. Com que es movia, ens va cridar l’atenció i ens hi vam apropar a poc a poc. Aleshores vam veure amb sorpresa que era un peix lluna (Mola mola) molt gran, entortolligat amb unes cordes.

Vam acostar la barca al seu costat i no es va moure, semblava que demanes ajuda. El vam tocar i no fugia, així que el vam agafar, sense treure’l de l’aigua i amb molta cura li vam retirar les cordes, per trobar-nos que tenia un ham agafat a la boca.

Tots abocats a la borda amb una excitació escandalosa, i procurant no fer-li mal, li vam treure amb unes tenalles. En aquell moment va fer com una volta saludant amb una aleta. Ens va mostrar primer un costat i després l’altre i amb molta suavitat es va enfonsar cap el fons marí.

Va ser una experiència meravellosa, aquell dia tots ens vam sentir com herois, per haver salvat al peix lluna.

Yolanda Artola

Tags: viatges

El cames llargues (Himantopus himantopus) és un ocell limícola que estiueja als Muntanyans i a d’altres zones humides de la costa i de l’interior. Sembla una cigonya en miniatura: amb les potes llargues i rosades, el cos blanc i el llarg bec negre. Les femelles d’aquesta espècie tenen l’esquena marró fosc sent difícils de distingir dels mascles que la tenen negra, com les ales.

Durant el vol, porten les potes estirades enrera i el coll estirat endavant. Quan s’aturen, ho fan en llocs fangosos amb poca aigua. Amb el bec busquen cucs i mol·luscs entre el fang per alimentar-se, tot i que també mengen insectes.

Als Muntanyans es pot trobar del març a l’agost i és una de les icones dels aiguamolls. La imatge correspon a la sortida del 17 de maig de 2009.

Ordre: Charadriiforme 

Família: Recurvirostridae

Gènere: Himantopus

Espècie: H. himantopus

Tags: biodiversitat

Malva sylvestris és una planta herbàcia de la família de les malvàcies, molt abundant a tota Europa, i la podem trobar als marges dels camins, terrenys sense cultivar, escombreres i als jardins quan estan sense cuidar.

Classificació científica :

Regne:      Plantae

Divisió:     Magnoliophita

Classe:      Magnoliopsida

Ordre:       Malvales

Família:     Malvaceae

Gènere:     Malva

Espècie:    M.sylvestris

Descripció:

És una planta perenne  que pot arribar fins els 2 m. d’alçada. Generalment és una planta erecta amb ramificacions. La tija pot tenir petits pels. Les fulles són palmades, alternes i peciolades.

Floreix a mitjans de l’estiu amb flors hemafradites de cinc pètals de color rosa amb venes més fosques. Les flors es tanquen al capvespre i quan fa mal temps per protegir el pol·len.

El fruit és una càpsula formada per diversos mericarpis (parts que es separen al madurar i que contenen una única llavor ). Aquest fruit també se l’anomena panet, perquè té forma rodona i sembla un panet de viena petit.

Altres noms comuns

Català : malva major o malva de cementiri

Castellà : malva común

Medicina popular:

Expectorant i sudorífic : infusió de flor de malva i de borratja, a parts iguals

Laxant :  infusió de flors, endolcida amb mel.

Emol·lient : el decuit de malva s’utilitza per al tractament de grans, furóncols…

Les fulles de malva fregades calmen la irritació produïda per les ortigues.

Tags: biodiversitat

El passat 2 de maig de 2009, vaig tenir la sort d’estar navegant en aigües compreses entre Tarragona i Vilanova, i precisament a l’alçada de Torredembarra vàrem poder observar uns quants rorquals comuns, de nom científic Balaenoptera physalus. Els rorquals comuns són les balenes més fàcils d’observar a la Mediterrània, però tot i així no són tan comunes com per a que la seva presència aprop de la costa no esdevingui un dia a recordar.

El dia abans ja n’haviem observat alguna a l’alçada del Cap de Salou i Tarragona, però on realment en vàrem veure més va ser entre Torredembarra i Comarruga, on en vam veure unes deu o dotze, en petits grupets. La majoria de rorquals que vam veure estaven sobre fons de 30-80 m, és a dir, a poca profunditat.

La millor època per a veure rorquals a les costes catalanes és a la primavera, quan van migrant poc a poc cap al Mar Ligur, entre Gènova i Còrsega, on hi passen l’estiu. S’alimenten sobretot de petites gambetes, anomenades eufausiacis o “krill”, que viuen entre dues aigües i es troben en zones de la mar altament productives.

Pere Abelló

Tags: biodiversitat, viatges